La creu dels quatre anells
Josep Vallverdú
La Galera, 1991
Article del Seminari Rosa Sensat, a Faristol, 12 (març de 1992):
Amb aquesta obra la coneguda col.lecció “Els Grumets dela Galera” arriba al número cent. I està bé que per celebrar tal efemèride s’hagi triat en Josep Vallverdú, un autor tant de la casa, per la quantitat d’obres publicades en aquesta editorial, i tan representatiu de la literatura infantil i juvenil com ho demostren tots els guardons rebuts al llarg dels anys (Folch i Torres, Joaquim Ruyra, Llista d’Honor del premi Andersen, Premi de la crítica Serra d’Or…)
Aquí ens ofereix allò que tots li coneixem i volem trobar en les seves obres: l’aventura i la divulgació històrica. L’acció se situa a Bizanci en els darrers temps de l’imperi, quan els turcs ja inicien la seva conquesta. El protagonista és el príncep Zenó, fill de l’emperador Toteus i hereu de l’imperi. Contra ell s’alça una conxorxa per casar-lo contra el seu parer i, més tard, també per prendre-li el regne. Mentre, ell trobarà la dona dels seus somnis en la terra dels dulis, súbdits llunyans de l’imperi, batuts i expulsats de les seves terres pels invasors turcs.
La narració manté un bon ritme i les referències històriques, ben enllaçades amb el text, no resulten enfarfegoses. De tota manera, i sense treure ni un xic de mèrit al bon narrador que és Josep Vallverdú, trobem a faltar una mica de disquisició, de reflexió, per tal d’explicar amb més profunditat, amb més detall, les accions del personatges, les motivacions, el rerafons que conforma aquesta història; l’elecció d’un determinat període de la història condiciona les accions que es relaten, però en aquest cas sembla que el seu escenari tant podria ser la cort bizantina com qualsevol altre en què coincidissin bons i dolents. En aquest sentit però serveix per demostrar que, al capdavall, la història es repeteix.
Article de Rosa Mut a Cavall Fort, 696 (juliol de 1991):
I ara un llibre d’aventures l’acció de les quals se situa a l’Asia Menor, quan els turcs es van apoderar de l’Imperi de Bizanci, Grècia i l’actual Iugoslàvia. Es tracta, però, d’un llibre de ficció i els personatges no els podreu reconèixer en cap llibre d’història.
El príncep Zenó no és feliç. L’emperador, el seu pare, està massa capficat en els negocis d’estat, que és l’únic que l’interessa, i la seva mare, una dona ambiciosa i amb ganes de tenir tot el poder, es passa la vida intrigant. Zenó vol anar al palau d’estiu, lluny de la cort, per reflexionar sobre la darrera ordre de l’emperador: casar-se amb la noia que ell ha triat. Zenó no ho pot suportar, perquè vol ser lliure i prendre les seves pròpies decisions. Quan Zenó es formula aquest desig no es pot imaginar quantes decisions li caldrà prendre així que deixi el palau reial, perquè haurà de fer front a la traició de la pròpia mare i el primer ministre, a la mort del pare a mans dels traïdors, i a la invasió dels turcs. Sort que coneixerà Adeia, una noia valenta i decidida de qui s’enamorarà. Junts podran vèncer uns circumstàncies molt adverses, però no sense deixar pel camí anhels i també poder.
Unes molt bones il.lustracions en blanc i negre de Llucià Navarro us ajudaran a recordar la majestuositat dels ropatges bizantins.
Article d’Andreu Sotorra: “Dues llegendes emmarcades en un sol relat”, a l’ AVUI (1.06.1991):
Article de Joaquim Noguero a Escola Catalana (jul./set., 1992):
La creu dels quatre anells és una novel.la que deu molt als gèneres populars de la rondalla o la llegenda, amb aquells elements bàsics de caire tradicional que Proppe ja va delimitar-hi: parella heroi-heroïna (príncep-princesa), el viatge, les proves, etc. Es tracta d’una novel.la d’aventures, doblement bizantina (pel viatge i pel fet de transcórrer a Bizanci), d’estructura lineal i personatges plans, amb ben pocs matisos, que no arriben a diferenciar-se individualment d’uns caràcters assentats, perfectament predicibles.
La novel.la compleix principis bàsics del que el mateix Vallverdí fixa per a la literatura juvenil (aventura exempta de violència i erotisme que recolza en valors humanistes de provada tradició), però cal reconèixer que hi manca la simpatia amb què ha sabut dotar molts altres dels seus protagonistes. A part, tant les notes (del mateix autor) com el pròleg inicial o el plànol amb què enceta el text mostren una voluntat pedagògica que tampoc no podem menystenir.
La història parteix de la típica estratagema segons la qual es basa en tres cròniques antigues. Comença quan el príncep Zenó es nega a casar-se amb la noia que els seus pares li han assignat per interessos polítics i s’enamora d’Adeia (princesa dels dulis), continua amb les diverses intrigues muntades a fi d’obtenir el poder (amb l’emperadriu i el logoteta –una mena de primer ministre o de general- confabulats darrera), i acaba, és clar, amb el triomf final dels protagonistes.
Potser alguns retrets només (conseqüència, segurament, d’haver estat encarregada amb presses per a aquest número 100): una certa descompensació en l’episodi del cuiner Marguli que sembla tenir solament la funció d’allargar la novel.la, i casualitats com la que desencadena el desenllaç minen també la bastida general. De totes maneres presenta moltes característiques pròpies de Vallverdú, i connecta directament amb el seguit de novel.les de l’antiguitat (de fet, hi ha una referència explícita a El vol del falcó).
D’altra banda, per aquests verals, que una col.lecció arribi al número 100, o que un autor ja porti vint novel.les a la mateixa editorial i sigui d’una prolificitat fora de mida entre assagista, historiador, novel.lista, poeta i traductor, no és un fet corrent. TantLa Galeracom Josep Vallverdú són, doncs, models que cal tenir en compte.