Rovelló

Rovelló

Josep Vallverdú

Edicions de La Galera, 1969
Premi Josep Maria Folch i Torres, 1968

Pròleg de Joan Triadú:

Tens a les mans, lector, un llibre alegre, àgil i de bon llegir. Sembla que la vivacitat del protagonista s’hagi encomanat a totes les pàgines i les hagi convertit en un bellugueig constant i en una música esgrescadora, d’aquelles que fan moure les cames i fan ballar la gent només de sentir-les. Jo també m’he sentit engrescat des que he començat a llegir, i ja no he parat fins a l’acabament.

Això només ho pot aconseguir un bon escriptor, el qual en aquest cas havia de tenir tres condicions: conèixer bé el català, o sigui la seva llengua; estimar la gent que ens envolta, amb tot el que la gent té al seu voltant, com les cases, els pobles, les eines, la terra i la vida que s’hi fa; i agradar-li molt d’explicar coses, amb el goig d’explicar-les i de fer-se entendre. Es veu ben bé, doncs, que Josep Vallverdú les té aquestes condicions. Ho veureu tot seguit, sobretot si ja sabeu una mica de llegir, que vol dir que no us entrebancareu pas quan sortirà una paraula que no sabreu ben bé què significa, sinó que ja us haureu adonat que hi ha un vocabulari al final del llibre que explica moltes paraules i també us haureu adonat que el sentit d’una paraula ens el diuen, moltes vegades, les paraules que formen la frase o tot el tros que llegim, abans i després de la paraula (o sigui el que s’anomena el “context”, és a dir, el text que acompanya la paraula que ens fa falta o que no entenem bé), i que, de moment, si no ens volem aturar i buscar al diccionari o al vocabulari, ja podrem continuar. Però Josep Vallverdú no us ha pas de donar gaire feina, perquè se sap bé l’ofici i no diu mai una cosa per altra ni n’hi posa de més. És un escriptor de Lleida, però no sols de la ciutat, d’aquesta ara ja gran ciutat, capital de la terra ferma, sinó també del camp i dels treballs i la vida de la terra. Dit d’una altra manera: és un home molt instruït, és un professor i un escriptor però alhora toca de peus a terra. Per això aquest llibre del simpàtic Rovelló és un llibre de coses que poden passar, d’aventures que poden ésser reals, i no ens enganya en res.

Va molt bé que llegiu un llibre que digui la veritat. La poesia i la fantasia són veritat si nosaltres volem. El Rovelló, si volem existirà, perquè de fet hi ha gossos com ell i passen coses, als gossos, com les que veureu que li passen al Rovelló. Per això arribem a fer com si fossin nostres les coses que s’empesquen els nostres escriptors, de tan reals com són aquestes coses i per molt inventades que siguin. El llibre et diu la veritat perquè la gent que hi surt no són sinó com la gent que tens al voltant, entre la qual hi ha qui estima els gossos o els respecta, com en Llisot, o qui és esquerp, però en el fons no tant, com la tia Nyera; però hi ha també qui enganya, qui agafa pel coll amb un cordill els gossos o els tanca a les fosques o els posa un morrió. De més a més, el Rovelló, que de primer no sap on va ni coneix cap mal, aprèn de defensar-se, si cal atacant, i fa de gos de cacera i de gos que va pel bosc i caça pel seu compte. És un animalet, una criatura posada en aquest món. No és un nen, perquè un nen esdevindrà un home i sabrà estimar d’una altra manera, com fa el mateix Llisot quan és gran, mentre que el Rovelló serà un gos sempre.

Però a la nostra literatura el Rovelló ja té el seu lloc, perquè Josep Vallverdú, amb el seu treball i divertint-s’hi, n’ha fet un llibre. Ara només cal que et diverteixis tu, com he fet jo, tot i que ja sóc molt lluny de la infància, i que hi pensis després, com un bon record i sempre el retrobaràs, igual com el primer dia, a les mateixes pàgines.

Només volia dir-te això, petit lector: estic content per tu.

Joan Triadú

-Article d’Aurora Díaz-Plaja publicat a Serra d’Or (juny, 1969):

«Només voldria dir-te això, petit lector: estic content per tu», diu Joan Triadú en acabar el pròleg d’aquest llibre, premi Folch i Torres 1968. Pare, bibliotecari o pedagog, tota persona gran que llegeixi aquest volum donarà la raó a Triadú. Es més, gairebé ens sentim gelosos dels infants que gaudiran de la frescor poètica i vital de Rovelló. «Rovelló»
és un gosset que farà història dins la literatura infantil, com el «Flasch» de Virginia Woolf en féu dins la d’adults. De ciutat i venut en una botiga, és criat a pagès per pura casualitat. Perdut pels amos que el compraren, Llisot el troba just quan cercava rovellons, i per això el bateja com ho fa, i li ensenya a descobrir bolets. Després el gos viu aventures de tota mena: l’amo d’un circ ambulant el rapta, ell s’escapa, es perd, algú el pren per un llop, i finalment arriba feliç a la masia de l’amic Llisot.

Un vocabulari final enriqueix pedagògicament aquesta novel.la rural de J. Vallverdú, il.lustrada amb enginy per Narmas -que n’és de graciós, per exemple, el plànol del camí de retorn de Rovelló!

En la seva sisena edició, el premi per al millor llibre infantil ha obtingut un èxit tan esclatant que, a més de l’obra guanyadora i la finalista, les edicions de La Galera en publiquen dues més de les que hi concursen. Es digne d’estudiar el cas d’aquest premi, que uns anys no pot ésser atorgat per manca d’obres prou encertades, i d’altres anys, caldria desdoblar-lo per excés de qualitat. Els anys 1963 i 1967 va haver de quedar desert. Al 1966, a més a més de l’obra guanyadora -“Les presoneres de Tabriz”, de Maria Novell-, va destacar com a mereixedora “Un rètol per a Curtó”, d’Angels Garriga -dues obres d’escriptores ara ja absents per sempre més-. Enguany són quatre les que apareixen dins la col.lecció “Els Grumets”, perquè, cada una pel seu estil, tenen originalitat, elegància literària i desvetllen l’interès del jove lector.

-Article de Josep Maria Aloy publicat al diari REGIÓ-7 el dia 16 de febrer del 1992 i titulat: La mainada vota Rovelló.

Si algun estudiós es llança algun dia a escriure una història de la novel.la catalana per a joves, durant els últims trenta anys, haurà de començar inexorablement per Josep Vallverdú que, amb una novel.la d’aventures «El venedor de peixos», -publicada el 1960 primer a Arimany i després a Publicacions de l’Abadia de Montserrat- emprenia en solitari i enmig del desert cultural de l’època, la insòlita empresa no sols d’escriure en català sinó d’escriure per a joves, esdevenint així l’iniciador de tota l’activitat literària destinada a aquesta població que, fins als nostres dies, ha donat ja més de mig miler de novel.les i un centenar llarg d’autors. De moment però, aquella primera novel.la no va tenir imitadors ni va crear adicció i van haver de passar cinc anys perquè el mateix Vallverdú hi tornés amb una nova novel.la d’aventures «Trampa sota les aigües», novel.la emblemàtica que no sols va guanyar per primera vegada el prestigiós premi Joaquim Ruyra de novel.la juvenil sinó que també va inaugurar una de les col.leccions més importants de narrativa per a joves. Em refereixo a la col.lecció «El Nus» de l’editorial Laia, ja desapareguda.

A partir de «Trampa sota les aigües» va començar ja una progressiva i creixent eufòria per a la novel.la juvenil catalana: el 1966, Sebastià Sorribas publicava una de les novel.les més reeditades i més llegides de tota la història del llibre per a gent jove: el famós «El zoo d’en Pitus» (La Galera), que inaugurava també una altra de les col.leccions més entranyables, «Els Grumets de la Galera». El mateix 1966 és l’any també de la famosíssima i més que clàssica «La casa sota la sorra» del molt prolífic Joaquim Carbó, editada a Laia i recuperada ara per Columna amb més de quaranta edicions a l’esquena. Altres autors es van anar afegint a aquella represa afavorint ja una recuperació definitiva de la lectura en català per a nois i noies: Sebastià Estradé, Angels Garriga, Maria Novell, Robert Saladrigas, Emili Teixidor… oferiren uns productes enriquidors i valuosos per a una mainada que podia així accedir a la llengua pròpia amb un fort estímul.

Obres de permanent actualitat

Un cop engegada la màquina, ja no s’ha aturat i trenta anys després Josep Vallverdú compta amb un bon reguitzell de llibres: vint-i-sis novel.les -l’última de les quals «Punta de fletxa» fou publicada l’estiu passat en aquest mateix suplement-, vuit narracions breus, disset obres curtes de teatre i més de setanta contes, essent considerat un dels escriptors més prolífics per a gent jove i un dels escriptors que han vist més vegades editades les seves obres. Algunes d’elles, esdevingudes ja clàssiques, continuen encara essent notícia. Em refereixo especialment a «Trampa sota les aigües» i també a «Rovelló». La primera, després d’haver aconseguit vint-i-una edicions a Laia, apareix ara a l’editorial Noguer que ha recuperat la novel.la, amb molt bon criteri, per a la seva col.lecció «Quatre vents».

La segona, «Rovelló», la història tendra i emotiva d’un simpàtic gosset, escrita a raig l’any 1968, no ha deixat mai de ser actualitat. Recordo haver-la llegit a classe, ja fa molts anys, davant la ingènua mirada dels meus alumnes -la majoria d’ells, ara ja pares- que l’escoltaven amb tant d’interès que, un cop acabat el capítol corresponent restaven gairebé immòbils i silenciosos i necessitava estona per anar-los fent sortir d’aquella situació d’enjòlit i d’emoció i retornar-los a la no tant joiosa realitat. Sempre més vaig creure que un autor que era capaç d’immobilitzar-me una classe de trenta alumnes d’aquesta manera durant els segons posteriors a la lectura d’un episodi d’una novel.la seva, era un autor que havia de ser tingut en consideració.

I bé, deia que «Rovelló» ha estat notícia de forma permanent i continuada. A part d’haver estat reeditada catorze vegades en català i vuit en castellà i d’haver-se traduït al basc, al francès i al rus, va guanyar fa dos anys el premi «J’aime lire» que es dóna a França i que té la particularitat de ser atorgat per un jurat format per nens -qui millor, tanmateix, per jutjar una obra destinada al públic jove!-. Però no s’acaba aquí la cosa: acabo de rebre carta de Josep Vallverdú i em comunica que també a Bèlgica «Rovelló» ha estat triat com a millor llibre infantil de 1991, juntament amb d’altres quatre.

No puc deixar de pensar en la bona -i merescuda- ratxa d’un autor que ha estat permanentment fidel a un públic que alhora li sap agrair -i de quina manera!- aquesta fidelitat. Un públic que no sols el llegeix sinó que vota per la seva obra. Els nois i noies voten per «Rovelló». El 1990 a França i el 1991 a Bèlgica. Però no és per res: molts anys abans ja ho havien fet els alumnes d’una escola d’aquí que, un cop acabava el capítol del dia, es quedaven uns segons immòbils, incapaços de reaccionar. Algun fins i tot tenia els ulls humits…, però amb una expressió d’agradable tendresa… una expressió de gosset entremaliat.

-Article d’ Andreu Sotorra: Adequar-se als nous criteris de lectura. Diari AVUI (18.04.1993):

Es diu Rovelló. I no cal dir res més. Tothom sap de qui es parla: el gos que s’ha convertit en el millor amic dels amics de Josep Vallverdú. El clàssic llibre per a nois i noies compleix la dissetena edició coincidint amb el nou disseny de “Els Grumets de la Galera”. Llegit amb ulls d’adult, “Rovelló” és un llibre sense concessions lingüístiques als joves lectors, que conserva en aquesta nova edició les il.lustracions de Narmas, ben acoblades al text. Un text revisat en allò imprescindible (follets tipogràfics) per primera vegada després de la primera edició (1969).

En canvi, la imatge, les modificacions s’han anat produint en cadascuna de les setze reimpressions anteriors. Així, el llibre ha anat canviant elements per anar adequant l’edició als criteris de lectura per plaer (eliminació del comentari suggerit de postlectura, per exemple). D’latres modificacions han vingut dictades pel mercat (pèrdua de la tapa
dura i per tant també les guardes amb un croquis del camí de retorn de Rovelló). O altres criteris d’ús com poden ser l’eliminació dels peus de les il.lustracions. S’hi han produït canvis atenent criteris estètics. De l’ingenu tractament plàstic de la portada s’ha passat a un treball més acabat, però retratant un Rovelló desconegut, signat pel dibuixant Pere Virgili o, ara, al disseny net i esquemàtic.

Informació sobre l’autor

Però no tot han estat supressions o canvis a “Rovelló”. Les successives edicions han anat agafant més consistència en incloure informació bibliogràfica de l’autor, seleccionada però útil si el lector vol insistir en llibres del mateix escriptor.

Rovelló” va ser traduït, immediatament després de la publicació catalana, al castellà: “Polvorón”. Posteriorment, es va fer la traducció russa: “Gdie Ti Bil Roveljon” (1984), la basca: “Xarpa” (1985), la francesa: “Vif-argent” (1989), i l’any passat la italiana: “Trivella” (1992). L’expansió traductora de “Rovelló” ha provocat alguna anècdota. Les edicions basca i castellana indiquen el premi Folch i Torres, en canvi a les de fora de l’Estat no hi consta. I cal tenir en compte que en importacions al català qualsevol premi sempre es cita. De les traduccions consultades, el “Rovelló” gràfic més tendre és el francès de la col.lecció Castor Poche (Flammarion), però també és la que presenta un text més traït, ja que sembla que Anne-Marie Pol va partir de la versió castellana. Almenys ho delaten les notes al marge. Així, “l’hort de pebrots” es trnsforma en la “huerta” (terrain arrosé par les canauxs d’irrigations”). El “badiu vell” és el “patio” (cour interieure parfois ornée d’un bassin”). No tradueix tampoc “cocido” ni “pepitoria” (és a dir: “carn d’olla o escudella i pollastre a la cassola”, a l’original). I, per acabar de deixar clar l’exotisme, la versió francesa parla del “coin perdu des plaines d’Urgel, dans la province de Lérida”. I ho remata: “nord-est d’Espanya”. Molt típic i tòpic. No fa per al Rovelló.

La traducció italiana, feta pel professor alguerès Antoni Arca, és més fidel perquè parteix del català, i conté una entrevista a J. Vallverdú feta pels alumnes de la localitat de Putifigari (Sardenya): l’agudesa hi dóna una visió no gens mitificada de l’autor. Josep Vallverdú ha obtingut amb aquesta novel.la el reconeixement més ampli del públic lector.
Aixó ho confirmen els premis francès i belga al millor llibre infantil. Per això a hores d’ara sembla que posar-se a explicar que “Rovelló” parla d’un cadell de gos, perdut pels camps i educat en un mas, és gairebé innecessari. Però potser sí que no està de més recordar que el temps ha afegit a l’argument de “Rovelló” molts factors d’interès, sobretot perquè el llibre és la demostració que allò que avui pot semblar només un retaule idil.lic de la pagesia o el cant a la natura ideal, un dia, fa disset edicions, va ser realitat quotidiana de bona part del país».

Article de Josep Maria Aloy publicat al diari REGIÓ-7 el dia 4 de juliol de 1993 i titulat: Vallverdú 70 – Rovelló 25:

Durant l’estiu de 1968, l’escriptor Josep Vallverdú, al jardí de la seva casa de Puiggròs, s’hi va construir una barraca de canyes. Hi va col.locar una soca d’ametller «semblant a una enorme rodanxa de xoriç», damunt la qual hi plantificava cada matí la màquina d’escriure. Al cap d’unes quantes sessions, el resultat fou una novel.la, «Rovelló», la història tendra d’un gos que ha captivat un bon grapat de lectors.

Vallverdú tenia aleshores quaranta-cinc anys i havia publicat tan sols tres novel.les juvenils: «El venedor de peixos» (1960); «Trampa sota les aigües», premi Joaquim Ruyra, 1963 i «La caravana invisible» (1968). Eren uns moments en què la literatura infantil i juvenil en català ressorgia lentament i amb timidesa d’una nit llarga de prohibicions i censures nefastes. Ha plogut molt des d’aleshores i Josep Vallverdú s’ha convertit en un dels escriptors més prolífics amb una trentena de novel.les, apart de contes, obres de teatre breu, adaptacions i altres narracions.

Si llavors Vallverdú tenia quaranta-cinc anys, durant aquest mes de juliol en complirà setanta. Setanta anys la majoria dels quals han estat dedicats per complet al món del llibre i de la cultura, des de vessants tan diversos que li han suposat el sobrenom d’escriptor tot terreny. De totes les activitats, en sobresurt però la de la narrativa per a joves, terreny en el que ha rebut el reconeixement del món editorial, crític i lector, aquí i a l’estranger. La seva narrativa ha estat assaborida per multitud de lectors joves molts dels quals avui la proposen per iniciar a la lectura els seus propis fills.

I si Vallverdú compleix setanta anys, l’entranyable «Rovelló» en fa vint-i-cinc i ha esdevingut ja un clàssic que Edicions de La Galera ha editat disset vegades en català i vuit en castellà però, a més, ha estat editat en basc, en francès, en rus i, fa poc, en italià. El mateix Vallverdú, no sense la seva característica ironia comenta: «Els castellano-lectors en diuen Polvorón, i els bascos de Donosti, Xarpa. Els francesos van decidir-se per argent-viu (Vif-argent), i ara els italians per Trivella, que vol dir filaberquí. Es un gos amb més noms que un estafador, pobret, tan bon minyó que és».

Pel que fa a guardons, «Rovelló» ha esdevingut la novel.la infantil més premiada dels últims vint-i-cinc anys. En el moment de ser escrita ja va guanyar el premi «Josep Maria Folch i Torres», on també s’hi presentaven, aquell mateix any Joaquim Carbó amb «La colla dels deu», Emili Teixidor amb «Dídac, Berta i la màquina de lligar boira» i Sebastià Sorribas amb «Viatge al país dels lacets». Tots ells reeditats moltes vegades i amb tot el carisma dels grans clàssics. A més del Folch i Torres, la novel.la va obtenir també el premi de la C.C.E.I. el 1970; el «J’aime lire» 1990, a França i el «Bernad Versele», 1991 a Bèlgica. Aquests dos últims premis tenen a més l’alicient de ser atorgats pels propis lectors joves. Milers de nois i noies, tant a França com a Bèlgica, van seleccionar «Rovelló» com a millor novel.la infantil de l’any.

Rovelló, digui el que digui el seu amo, és un gos universal. Per a molts nens és el primer gos que els arriba a través de la literatura. Un gos que s’ha obert camí entre una munió de lectors, talment com un filaberquí. Potser per això els italians li han posat Trivella.

Article de Magda Alemany a Escola Catalana (desembre, 1996) titulat: L’agilitat de Rovelló:

Quan la novel.la Rovelló es va publicar l’any 1969, després que guanyés el premi Josep Maria Folch i Torres l’any anterior, va aconseguir ràpidament un ampli ressò. Juntament amb El zoo d’en Pitus, de Sebastià Sorribas, inaugurava una col.lecció que marcaria tota una generació de nens i joves, poc avesats a trobar llibres del seu gust i que parlessin, no pas de pastissos de gingebre i exòtics internats, sinó d’un món reconeixible.

És clar que aquells eren uns altres temps, i pot semblar arriscat, com en el cas de la recuperació teatral d’ El retaule del flautista, voler reivindicar una obra que va marcar una època. Però precisament perquè avui en dia l’oferta de literatura infantil i juvenil en català és diversa i abundosa, el llibre de Josep Vallverdú pot oferir un interès al marge de modes i tendències, permanent, diríem, com bé demostren les vint-i-una edicions que se n’han fet.

Lluny de complicacions argumentals, Rovelló narra les descobertes i peripècies d’un gos petit i juganer que de seguida es guanya la simpatia dels joves lectors, amb els quals segurament comparteix moltes coses. Perdut per accident, aquest cadell es farà gran a cops d’experiències, algunes agradables i d’altres no tant, però totes alliçonadores: les primeres corregudes sense l’empara de ningú, el coeixement de les pròpies forces i limitacions, l’acceptació d’unes regles de joc imposades, i la descoberta dels altres: uns amables i propers, d’altres mesquins i interessats, i encara uns altres que amaguen un pessic d’afecte particular rera una aparent indiferència.

Bé podria semblar pel que diem, que aquest llibre d’aventures cau en la moralitat fàcil i alliçonadora. Lluny d’això, Vallverdú sap narrar els processos habituals d’un aprenentatge posant l’èmfasi en el que signifiquen de coneixença del món i de les seves ambigüitats i perplexitats, però sense deduir-ne i proposar un model de conducta correcte. I és bona mostra d’això, com molt bé remarca Joan Triadú en el pròleg, que el llibre manté sempre un interès expectant i que la narració plana àgil i graciosa damunt totes les anècdotes.

D’altra banda, Josep Vallverdú ha sabut escriure una novel.la d’una gran riquesa lèxica sense caure en l’encarcarament o resultar obscur. Els infants poc avesats a la vida del camp podran conèixer les activitats i la manera de fer dels qui treballen la terra, i podran aprendre els noms de coses que els sonen llunyanes, però que no tenen pas tan lluny. En aquest sentit és especialment útil el glossari que acompanya l’edició, que no es limita a ser un llistat alfabètic de paraules, sinó que ordena els mots segons els diferents hàbits de la vida: la gent i les cases, el camp, els arbres i les plantes, les bèsties i els estris.

Estem convençuts, doncs, que la lectura d’aquest Rovelló, encara que porti gairebé trenta anys trescant pel món dels llibres, resultarà refrescant, entretinguda, i que serà alhora una eina agradable per a l’aprenentatge de la vida i dels mots que ens serveixen per explicar-la.

Article d’Andreu Sotorra a l’AVUI del 3 de juliol del 2003, titulat: Vuitanta Rovellons:

L’ escriptor Josep Vallverdú farà 80 anys el dimecres 9 de juliol. Nascut a Lleida el 1923, Josep Vallverdú és l’autor català que representa per excel·lència una manera d’entendre la literatura que habitualment llegeixen els infants i els joves. Pedagog reconegut, un cop d’ull a vol d’ocell al conjunt de la seva obra escrita detecta que mai no ha utilitzat la pedagogia com un llast repressor de la llibertat literària. Assagista de tremp, ha estat un coneixedor del territori de Ponent, que ha trepitjat i situat en l’imaginari col·lectiu. Traductor de ploma fina, Josep Vallverdú ha introduït al català autors com ara Raymond Chandler, Dashiell Hammet, Martin Luther King, Jack London, Jean Piaget, Edgar A. Poe, Gianni Rodari, Walter Scott, James Stevenson, G.K. Chesterton i Oscar Wilde, entre d’altres. Col·laborador entusiasta, se’l troba avui a l’Institut d’Estudis Catalans per dir-hi la seva, o se’l va trobar en els dos últims Congressos de Literatura Infantil i Juvenil Catalana com a president d’honor.

Coherència singular

L’únic autor d’obra infantil i juvenil amb el reconeixement del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes manté una coherència singular en la seva trajectòria. Josep Vallverdú treu generalment un llibre l’any, des que va publicar el primer (El venedor de peixos, Arimany, 1960). Gairebé com un contracte verbal amb ell mateix. Però la coherència literària de Josep Vallverdú es manté també en la seva línia argumental: aventura, enginy, honestedat, tradició històrica, coneixements, reflexió i experiència positiva són els trets del retrat robot dels seus personatges.

Autor de la primera i, per ara, única Obra completa enllestida de literatura infantil i juvenil, Vallverdú és present en la biblioteca d’honor de les lletres catalanes per compartir, potser més silenciosament, però amb els mateixos mèrits, el paper que hi tenen autors de fora que han tingut l’oportunitat de ser difosos i coneguts arreu del món per circumstàncies lingüístiques, polítiques o mediàtiques que no ve ara a tomb d’analitzar. I als 80 anys Josep Vallverdú ha fet una trapelleria. Trencant el pacte d’un llibre l’any, en aquest aniversari s’ha proposat de publicar-ne quatre: Les raons de Divendres, una mirada a Robinson Crusoe des de l’òptica de l’indígena, Primi quatre estrelles, una història d’ànecs en clau científica, un altre relat de fonts clàssiques sobre un escultor sord a l’illa de Piranos i una recreació de La presó de Lleida com a tema romàntic.

Un autor “mediàtic”

Als vuitanta anys, Josep Vallverdú és, gràcies al personatge Rovelló, un dels autors que es podrien considerar mediàtics. El Rovelló de Vallverdú ha estat un èxit audiovisual que ha multiplicat la seva àrea d’influència i s’ha escapat del suport paper que el va mantenir des de la seva primera edició, el 1969. En certa manera, Rovelló, fill del Maig del 68, és el representant de molts dels personatges de ficció de la literatura infantil i juvenil catalana de la represa. S’ha espolsat les puces i s’ha establert en el sistema, sí, però continua sent fidel als seus principis.

Una excepció. Gairebé com l’excepció que també representa Josep Vallverdú entre els autors del ram. Desvinculat de la capital editorial (tot i que el seu pare, quan ell era estudiant, hi tenia botiga de roba), no s’ha deixat temptar mai per ser un senyor lletraferit de Barcelona, i aquesta decisió, que sovint, des de l’Espluga de Francolí, on ara viu, li ha fet arrugar el front en una mena de retret a la política cultural centralista, li ha donat, a la fi, la raó. El seu triomf més popular l’ha aconseguit amb un personatge rural, un petit gos que tampoc no es deixa temptar per acabar malvivint en una gossera urbana i opta per campar lliure en un món idíl·lic, que potser no existeix, però que tots tenim la possibilitat d’inventar interiorment. Vuitanta Rovellons, doncs, i per molts anys més.

(Il.lustració de Roser Rojas)

Article d’Andreu Sotorra publicat a l’AVUI el 14.07.05 i titulat: Lacets i rovellons en conserva de devedé:

Quan Sebastià Sorribas (Barcelona, 1928) i Josep Vallverdú (Lleida, 1923) van publicar, l’abril del 1969, les ara cèlebres novel·les Viatge al país dels lacets i Rovelló, a La Galera, aleshores gairebé l’única editorial catalana especialitzada en llibres per a infants i joves, la humanitat encara no havia posat el peu a la Lluna. Faltaven uns mesos perquè aquesta efemèride fos rebuda amb un somriure de dubte -la televisió sempre diu mentides- i amb un total escepticisme, i en blanc i negre, per la societat del moment. No sé si, arran d’aquesta sotragada en les possibilitats dels avenços dels terrícoles, tant Sebastià Sorribas com Josep Vallverdú van publicar posteriorment novel·les relacionades amb l’espai com ara Els astronautes del Mussol (Sorribas) i Nàufrags a l’espai (Vallverdú).

Ve a tomb fer aquesta referència perquè, ara fa 35 anys, dos dels autors més veterans de l’actual literatura catalana per a infants i joves no s’estaven de pouar en temàtiques que estiguessin al dia del que passava al món. En aquell moment, el que Sebastià Sorribas i Josep Vallverdú no es podien imaginar, a pesar que l’home -encara no s’havia publicat tampoc el llibre d’estil del govern català sobre la terminologia de gènere- hagués deixat la seva petjada sobre el que semblava un cràter lunar, és que, d’aquelles dues novel·les, els lectors de trenta i tants anys després podrien retrobar-ne els personatges literaris, ara, enllaunats en còmodes devedés, en episodis adaptats, amb noves i revisades aventures, en tres llengües alhora per triar i practicar (català, anglès i castellà) i amb material complementari sobre els personatges, sobre coneixements al voltant de l’argument i altres curiositats.

És un fet que la televisió, en aquest cas TV3, ha facilitat que, un cop estrenades les adaptacions de les sèries d’animació, s’hagi pogut passar al devedé, però també és un fet que sense la primera matèria -les aparentment inofensives històries de Sorribas i Vallverdú dels anys 60-, les actuals versions D’Ocon Films, amb un equip nou de guionistes, tampoc no haurien fet possible la consolidació audiovisual del que semblaven personatges destinats a viure per sempre més en paper.
Així com la sèrie Rovelló, basada en la novel·la de Josep Vallverdú, ja fa uns mesos que circula en devedé, darrere seu ha seguit Lacets, una versió que D’Ocon Films ha fet de Viatge al país dels lacets, de Sebastià Sorribas. És important remarcar que es tracta de versions lliures, renovades, que mantenen l’ambientació, donen vida al paisatge, cos i color als personatges, que respecten la majoria de topònims i noms de fonts literaris de les novel·les originals, però que s’adapten a les inquietuds de la societat actual i, sobretot, de la societat més jove, que se suposa que és la potencial consumidora de les versions en devedé.

Recorregut a la inversa

D’Ocon Films, com acostuma a passar en molts casos d’adaptacions audiovisuals, actualitza tant l’argument com els personatges i aconsegueix que, de dues novel·les que porten tantes edicions com anys de bagatge en resultin dues possibilitats de fer el recorregut a la inversa: del suport audiovisual -segurament el primer al qual arriben ara els usuaris joves- al suport llibre.

I aquest recorregut es fa sense problemes de desajustament perquè, ja fa 35 anys, tant Sorribas com Vallverdú -cadascun amb el seu particular estil- tenien la convicció, com es constata si se’n fa una relectura distanciada ara, que les seves novel·les potser no traspassarien fronteres físiques, per les circumstàncies de tots sabudes, però sí que traspassarien les fronteres generacionals sense necessitat de visats ni passaports.