Indíbil i la boira
Josep Vallverdú
Edicions Destino, 1983
(Finalista del Premi Josep Pla, 1982)
A Indíbil i la boira, de títol tan ponentí, l’autor parteix del fet real de l’anunci d’una entrevista, per desplegar un rosari d’anècdotes, records, opinions i fins i tot confessions, nascudes d’una peripècia personal, els alts i baixos de la quals ell prova d’explicar i d’explicar-se; text tan aviat girat enfora com endins, amb gotes d’acidesa i humor, participa del llibre de memòries, de la crònica, de l’assaig, i és alhora testimoniatge viu d’un l’esforç cultural personal i col.lectiu, sobre un teló de fons dominat quasi totalment pel Ponent català. A través de tot això, l’autor deixa traspuar una inquietant perplexitat davant els fets i els homes que els desfermen.
(dins Camins i paraules, de Josep Maria Aloy. Pagès Editors, 1998. pp. 93-98):
«… Quan em disposo a entrar a casa, sento el timbre del telèfon. Entro d’una revolada, i m’enganxo i estripo la butxaqueta del jersei amb el born del pany de serreta. Però despenjo l’auricular amb una certa energia i dic:
– Si?
… La veu que arriba pel fil es una veu de noia…
Diu el meu nom, complet. Com aquell funcionari de jutjat quan vaig ser cridat a declarar al TOP amb motiu de l’article a «Serra d’Or».
Dic que sóc jo. La noia, aleshores, m’engega una llarga tirada de mots…
Al curs de filologia de l’estudiant en qüestió els han manat un treball per grups… El seu grup ha triat d’estudiar un autor de Ponent i aquest autor ha resultat ésser jo. La noia, per captar-se la meva simpatia, em diu que si a Lleida no estudien les seves coses, qui les estudiarà?
Els companys del grup de treball han organitzat la tasca… I ella, la meva interlocutora telefònica, ha de fer-me una entrevista per saber la meva vida.
Es tracta, segons proposa ella, de trobar-nos a casa meva, en el meu ambient, i que jo vagi explicant com les coses de la vida em van dur a escriure llibres, aspectes de vocació, de dificultats, de censura, continguts, tria de temes, aventura editorial, concursos i premis, etc. D’on prové aquesta menjança d’escriure, què feia de petit, qui va influir-me, amistats, intensitat, motius, desànims i goig.
Penso, un instant, que aquesta noia deu ser la més decidida de tot el grup. I m’imagino que deu haver-se llegit tot el que jo he produït fins a la data.
Quan li ho pregunto em diu que no, senyor, que només coneix tres coses meves: un volum de relats «per a grans», un llibre infantil i un altre volum de geografia.
-Així, em tocarà d’explicar-li les motivacions i contingut de les altres obres, no li sembla?
-Tindrem temps de tot -assegura-. No pensi pas que amb una sessió n’hi haurà prou.
Em deixa una mica parat. La gent disposa de tu al seu grat. Però estic atrapat… El treball que la professora ha encarregat a cada grup consta de biografia detallada de l’autor, i anàlisi de tota la producció.
Dic que veurem què podem fer i vejam què en sortirà…
Hem quedat per demà a una hora, per entrar en contacte.
Sé que tot el dia estaré pensant en això… Res no tindrà cap importància: jo només estaré pensant insistentment com enfocar la confessió que s’apropa.
Què pot ocórrer si una persona prou destra, que sap interrogar, que sap escoltar, et va estirant el fil ple de sutge que no voldries que sortís a la superfície?
Article de Joan Triadú, titulat Assaig autobiogràfic de Josep Vallverdú,
publicat al diari AVUI del 13 de maig de 1983:
Finalista del Premi Josep Pla 1982, acaba d’ésser publicat (Edit. Destino) Indíbil i la boira, un llibre de Josep Vallverdú on l’excel.lent i prolífic escriptor de les terres de Ponent –com ell es complau a anomenar-les- ens lliura una mica –però força més que no pas en d’altres bandes- de la seva vigorosa personalitat. Ens en dóna la part que la seva reserva li permet, una reserva feta de respecte envers ell mateix i envers els altres, des dels qui surten a la seva obra fins als lectors; però malgrat aquesta mesurada contenció moral, en acabar el llibre potser hem conegut força l’home poc conegut que hi havia darrera un dels escriptors més llegits d’avui, entre els vivents, de la nostra literatura. Aquesta presumpció de coneixença equival a la que ens provoca el tracte amb una persona que, sense haver donat o haver volgut donar un caràcter íntim a la nostra relació, ens ha parlat tothora amb franquesa. Només caldria preguntar-nos, potser, per quin motiu Josep Vallverdú ha parlat i per què ho ha fet ara. I jo diria, com diu l’escriptura, que ha parlat “perquè ha cregut” i que ho ha fet ara perquè pot dir, com el poeta (Pere Quart), “perquè ja truquen tots seixanta”, car enguany Josep Vallverdú farà, si Déu vol, seixanta anys. Indíbil i la boira presenta indubtablement un home de conviccions, que ha cregut en allò que estima. La seva prosa reprodueix la seva sòlida i convicta condició d’home de conviccions, fins al punt que la dita es pot girar, com féu Riba en memorables articles, dient que “ha cregut perquè ha parlat”. Escriure ha estat en efecte, consubstancial amb la seva vida: escriure li és com viure…