Poetes de Ponent
(Antologia. De la Renaixença als nostres dies)
Edició de Jaume Pont i Jordi Pàmias
Epíleg de Josep Borrell
Pagès Editors i Institut d’Estudis Ilerdencs, 2019
La Diputació de Lleida acaba de publicar “Poetes de Ponent”
Tal com diu la contracoberta del llibre, en aquesta antologia, l’edició de la qual ha estat confiada a dos poetes de referència, Jaume Pont i Jordi Pàmias, s’hi apleguen tot un seguit d’autors lleidatans que abasten un ventall cronològic que va de la Renaixença fins als nostres dies. Aquesta antologia és, doncs, una mostra i una proposta, amb la voluntat de “configurar una panoràmica oberta, de caràcter històric, eclèctic i de qualitat”. Un llibre, en definitiva, que construeix un sentit de conjunt. “No es tracta d’una suma de veus, sinó d’una estructura que dibuixa èpoques, estils, tendències, temes i marques expressives i diverses. Amb això volem dir que, dins d’un corpus com el nostre, arrelat en una llengua i una tradició concretes, el sentit de la continuïtat no es perd mai. Des de Lluís Roca i Florejacs (Lleida, 1830-1882) fins a Meritxell (Lleida, 1986), ordenats cronològicament hi figuren 73 poetes amb un conjunt de set-cents quaranta poemes que ocupen les vuit-centes seixanta pàgines del llibre.
De Josep Vallverdú, l’Antologia en contempla 12 poemes recollits i escampats en els seus cinc llibres dedicats a la poesia: Si demanar sabies, Ítaca potser, Brial de cavaller, El codonyer, Pegàs, Tot s’ho va dur l’estiu, Camí de Bellpuig, Val d’Oro, El petit pescador, Retrat, Pregadéu i Trasmudança.
Història poètica d’un antologia, (Jaume Pont i Jordi Pàmias)
Els mateixos autors o curadors de l’Antologia són els autors de la llarga i completa Introducció de l’obra que segons ells vol ser una cartografia temporal de la modernitat poètica en llengua catalana a les terres de Lleida. Com a repertori d’un període de temps molt ampli, que va de la Renaixença fins als nostres dies, “Poetes de Ponent” no amaga ni la seva dimensió panoràmica ni la seva fesomia suprageneracional i diacrònica. Aquesta condició fa que s’incloguin noms considerats canònics al costat d’altres, els més propers en la cronologia, que tot just comencen a caminar.
L’Antologia va dirigida a un lector ampli, multisectorial, que no exclou, al costat de la seva funció divulgativa, la incidència filològica que pugui tenir. El llibre fa un recorregut per les diverses antologies que s’han publicat sobre poetes de ponent i destaca com la millor, sense cap mena de dubte, Escriptors contemporanis de Ponent 1859-1980 (1984), de Josep Borrell i Figuera. Els autors, doncs, manifesten que una col·lecció de textos com Poetes de Ponent es feia poc menys que urgent i necessària.
No serà fins a la recuperació tardana de Màrius Torres al llarg dels anys seixanta i setanta, en paral·lel al reconeixement d’escriptors de l’alçada de Josep Vallverdú, Manuel de Pedrolo o Guillem Viladot -com a narradors els dos primers i com a poeta visual el tercer-, que començaran a obrir-se portes al camp. Un seguit d’actes, treballs, exposicions i altres estudis de l’obra de Màrius Torres, esdevindran fites d’importància decisiva en la consolidació de l’imaginari col·lectiu de la poesia catalana de les terres de Ponent… Al llarg de quatre dècades, els poetes de terres de Ponent es convertiran en un dels actius amb presència cada cop més influent fora del seu clos domèstic. Veus com Joan Barceló, Maria-Mercè Marçal, Pere Rovira, Francesc Pané, Josep Borrell, Josep M. Sala-Valldaura, Jaume Pont, els tres darrers en la doble faceta de poetes i crítics -o veus de fornades cronològicament anteriors, com Rosa Fabregat, Jordi Pàmias o Joan Margarit, seran reconeguts arreu dels països catalans a partir dels anys setanta. La mirada poètica del creador –diuen els autors d’aquest estudi- ha canviat, perquè també ho han fet les condicions ideològiques i l’horitzó d’expectatives del lector. La implicació de la institució universitària com a font de material humà i de pensament, i com a impulsora de no poques activitats poètiques, és una realitat, millorable si es vol, però inqüestionable. La Universitat ha d’assumir –deia Isidor Cònsul- un paper de motor de la dinamització cultural. En termes generals les universitats hi han claudicat, però tard o d’hora s’adonaran que han de sortir de la closca de la saviesa i irradiar la cultura d’una altra manera.
La Introducció passa revista també a algunes notes sobre la poesia catalana de Ponent, per exemple, la seva història i les diverses poètiques. La Renaixença, pel que fa a la poesia de Ponent, s’estén de 1833 –data de l’aparició de l’ Oda a la Pàtria de B. Carles Aribau-, a 1908, any en què es publica Hores lluminoses, de Magí Morera i Galícia. Història i folklore, pàtria i reutilització de la llengua passen a ser les fites de la regeneració cultural i, des del reclam del lema del joc floralesc: “Fe, Pàtria, Amor”, es converteixen en el cor bategat de la poesia a partir sobretot de la instauració dels Jocs Florals de Barcelona de 1859. Com ha escrit Josep Borrell, a Lleida, el poeta que inaugura una nova manera de fer i d’entendre el món poètic és Magí Morera i Galícia, el primer que dona categoria poètica a allò que caracteritza Lleida, la seva horta, la boira, el campanar de la Seu, les cireres…I no solament un canvi en profunditat quant als temes, sinó fonamentalment a allò que es refereix al llenguatge poètic, a la seva capacitat de crear imatges i d’elaborar un discurs autònom.
Si la Renaixença fou un lent procés d’afirmació i desvetllament cultural d’un poble en termes històrics, polítics i lingüístics, el Noucentisme, com a consecució natural del moviment renaixentista, tractarà de donar al sentit de catalanitat un abast més projectiu i universal. Hi ha en la poètica noucentista una mirada humanística, integral, que d’alguna manera ens retrotreu al Renaixement. En la major part d’aquests poetes, la ferida de la guerra civil restarà oberta. Màrius Torres, com és ben sabut, en farà un cau de ressonàncies per on la presència personal de la mort s’escola i pren alhora una volada d’abast col·lectiu, mentre Carner-Ribalta obrirà alguns dels seus poemes a la lluita per les llibertats des de la militància comunista o Fermí Palau des del pes de l’exili i l’enyorança de la terra. Estadella, Agelet i Torres –tres dels poetes catalans del moment- excel·leixen per damunt de tots, conformant en aquest període la tríada hegemònica de la poesia catalana a les terres de Ponent…. Màrius Torres exercirà tanmateix de transició entre la poesia noucentista i un esdevenidor que, en el seu cas, es projecta fins als nostres dies. Viladot és un cas tan excepcional com desbordant i irrepetible.. Amb l’artista plàstic Josep Iglesies del Marquet, omple de dalt a baix la poesia experimental de postguerra a Ponent. Hi ha en la postura pionera de Viladot, o en la d’Hac Mor i Rossell, una oposició frontal envers la posició dominant de la poesia de la modernitat. La dictadura va ser un camp de cultiu permanent de simplificacions i falsos dualismes en l’àmbit poètic. Amb posterioritat a la guerra civil i fins a mitjan anys seixanta, s’instal·la en l’inconscient col·lectiu de la nostra poesia la idea de la preservació constant del cànon realista. Abonant poètiques diverses, l’escriptura que va de la immediata postguerra als anys seixanta– de Joan-Baptista Xuriguera o Concepció G. Maluquer a Gregori Satorres, Manuel de Pedrolo, Miquel Lladó. Josep Gomà, Guillem Viladot Teresa Roses, Josep Vallverdú, Anton Sala-Cornadó, Artur Vives, els germans Isabel i Josep Solsona, Josep Grau, Josefina Vidal o Jordi Pàmias- ens parla de manera fefaent de la tensió creadora existent entre el registre líric i l’èpic, entre els universals poètics i el temps concret d’una realitat històrico-política especialment difícil. Ho palesava amb molt bon criteri Josep Vallverdú en el seu pròleg a l’antologia Lleida, vuit poetes –recordem els vuit de la tria, per aquest ordre: Agelet i Garriga, Grau, Lladó, G. Maluquer, Pedrolo, Sala-Cornadó, Viladot i Vives-, quan feia esment del “crític encontre” entre l’elocució personal dels poetes allí antologats i el “tarannà de la tribu”. Aquesta tensió creadora “en tant que elocució individuada –afegia Vallverdú- no podrà, doncs, el poeta, reclamar-la íntegrament, pretendre’n la paternitat absoluta, car l’elocució trairà sempre unes arrels soterrades, dures i obstinadament presents, que el mantenen dreçat en el seu propi temps personal, paral·lel al de la comunitat que li és contemporània”.
No cal dir que el referent polític, o si més no la feixuga càrrega de la dictadura, es converteix, en la majoria d’aquests poetes en una presa de consciència en termes de lluita, de llibertats i regeneració i, a la fi, de transformació personal, la qual cosa ens duu indefectiblement al conreu generalitzat d’uns poesia marcada per la preocupació sociopolítica, moral, existencial i religiosa.. En aquest sentit, resulta il·lustrativa la propensió dels nostres poetes de postguerra a un ventall expressiu que passa, al capdavall i en termes generals per cinc vessants fonamentals la poesia existencial i religiosa (Vives, Grau, Pàmias…), el compromís sociopolític (Lladó, Pedrolo, Sala-Cornadó, Pàmias…), la memòria elegíaca (Xuriguera, Isabel Solsona, Gomà, Vallverdú, Vidal i Morera…), l’erotisme com a rèplica de llibertats i de desigs (Pedrolo, Viladot, Roses…) i el conreu de la poesia lírica, ja sigui des de la meditació moral o des de l’intimisme (els germans Solsona, G. Maluquer, Vidal i Morera, Satorres, Roses, Pàmias, Fabregat…). No van faltar els espais divergents dins aquest ambient enrarit; revistes com la lleidatana Labor (1953-1959) –amb Francesc Porta al capdavant, i on hi col·laboren escriptors com Guillem Viladot, Josep Vallverdú, Cristina Lacasa, o artistes i intel·lectuals de la talla de Josep Lladonosa, Dolors Sistac, Josep M. Madern, Miquel Lladó, Ton Sirera, Lluís Trepat, Ernest Ibañez o Víctor Pérez Pallarès, entre altres noms de la vida cultural de Lleida- faran una tasca encomiable.
Precisament a les acaballes de la dècada dels seixanta, i en l’espai d’un any, dos llibres fan història i marcaran simbòlicament un abans i un després en la realitat cultural ponentina: l’assaig crític Lleida, problema i realitat (1967), de Joan Gabernet, Josep Lladonosa, Simeó Miquel, Francesc Porta i Josep Vallverdú, i l’antologia poètica Lleida, vuit poetes (1968). Ambdues obres, complementàries, serviran de detonant, debat i reflexió entre un temps que s’entén ja com a superat i un esdevenidor carregat d’esperança.
La introducció dedica unes pàgines a parlar de la poesia de Ponent avui, de la generació de la democràcia fins a les veus del nou mil·lenni. Un conjunt de fets amaren d’inconformisme la realitat catalana i la llavor dels joves poetes dels anys setanta i vuitanta. L’amarga realitat assenyalada per Vallverdú a Lleida, vuit poetes, quan constata el 1968 que “les lletres de Lleida no són pròdigues en poetes”, és avui, per sort, pura història. El fet ha estat assenyalat arreu: mai les terres de Ponent no han tingut una collita poètica, en quantitat i qualitat, com l’esdevinguda dels anys setanta ençà. Com oblidar, posem per cas, el paper essencial que ha suposat l’aparició a Lleida d’una editorial com Pagès Editors i la col·lecció Biblioteca de la Suda?
Aquesta excel·lent i completa introducció acaba amb amb alguns motius per al debat i la reflexió que afecten de ple l’actual poesia de Ponent. La primera d’elles és la mancança de plataformes de crítica literària sòlides als mitjans de comunicació. Es destaca també l’increment de dones poetes a les terres de Ponent. A més d’això, el poema deixa de ser només un text per ser llegit en la intimitat, per passar a ser, sobretot, un artefacte per ser dit i escoltat, en continuïtat amb un cos, una veu, un lloc i un públic.
La introducció de Jaume Pont i Jordi Pàmias acaba amb una àmplia i molt útil Bibliografia.
La literatura no és solament una col·lecció cronològica
d’obres; és també una sèrie d’activitats socials.”
(Joan Lluís Marfany)
Panorama de la poesia catalana dels segles XIX al XXI a les terres de Lleida. (Epíleg de Josep Borrell)
A l’epíleg del llibre, Josep Borrell escriu un interessant text sobre algunes consideracions generals, una visió panoràmica de la poesia en llengua catalana que abasta des del que hem considerat la Renaixença ponentina fins a l’actualitat de l’elaboració d’aquest treball. Una visió que comprèn, fet i fet, 150 anys i en l’espai de territori de la demarcació administrativa de les anomenades Terres de Lleida. Segons Borrell la selecció de textos d’aquesta antologia servirà, de ben segur, de referent per a properes tries. La recepció sostinguda en el temps, la seua supervivència, servirà per afinar en la seua valoració.
Aquest recorregut que fa Borrell a l’hora d’analitzar la poesia de Ponent recorre determinades èpoques:
1) la renaixença literària en què els Jocs Florals es van convertir en un decisiu estímul a la creació literària en llengua catalana i una magnífica tribuna per a la cultura catalana a les terres de Ponent.
2) la poesia dels temps del modernisme, el noucentisme i l’avantguarda.
El pas del segle XIX al XX, a Catalunya, bé marcats per dos fets bàsics: l’un, l’extensió social del catalanisme i la seva diversificació en els diferents grups polítics; i l’altre, la desclosa d’una nova estètica que hem aglutinat genèricament sota el nom de Modernisme… La presència del poeta Magí Morera i Galícia és vital i és l’escriptor que fa de pont entre la generació vuitcentista i l’estètica modernista que s’inaugurava a finals dels vuitanta.
3) La poesia de postguerra: de l’herència noucentista al realisme històric i la poesia de l’experiència moral.
La represa cultural literària a Lleida, en llengua catalana, després de la Guerra Civil, no es produeix fins a finals dels anys cinquanta. L’any 1942 la Diputació de Barcelona, governada per José M. Porcioles, fundava el Instituto de Estudios Ilerdenses. Una part dels seus integrants, el formaven joves de 15 a 17 anys, educats en l’ideari de l’escoltisme, i que rebien els ímputs del catalanisme de la primera generació catalanista i antifranquista de la postguerra, protagonitzada per Josep Vallverdú, Francesc Porta, Simeó Miquel, Josep Lladonosa, Artur Vives, Enric Farreny, Dolors Sistac, Ramon Barrull o Joan Culleré, el més emblemàtic militant del clandestí Front Nacional de Catalunya. Amb el Club Esportiu Huracans i l’Orfeó Lleidatà, el 1968, organitzaren un homenatge a Màrius Torres, consistent en un seguit de conferències pronunciades per Josep Vallverdú, Artur Vives i Joaquim Molas. La reflexió crítica de la revista Labor sobre el present, en tots els àmbits de la realitat, en certa manera es traduí el 1967 en l’edició del llibre Lleida, problema i realitat del pare Joan Gabernet, Josep Lladonosa, Simeó Miquel, Francesc Porta i Josep Vallverdú. El 1968 es produí la publicació de l’antologia Lleida, vuit poetes, coordinada i prologada per Josep Vallverdú. L’antologia esdevenia una mena de cànon de referència de la poesia de Ponent i pretenia mostrar una determinada caracterització de la veu poètica ponentina.
4) La poesia de la modernitat (les generacions dels anys setanta als noranta).
El 1963 es publicava l’antologia de Molas-Castellet, Poesia catalana del segle XX que oferia una proposta programàtica de la represa literària postnoucentista, en què posava l’èmfasi, segons explica Josep Borrell- a l’hora d’analitzar la producció poètica catalana del segle XX, en el fet que la poesia no és sinó una manifestació cultural més, i com a tal és sotmesa a la dialèctica entre artista i societat, de manera que la creació que se’n deriva no deixa de ser una experiència social, mediatitzada per la veu personal de cada artista. Una de les grans reivindicacions en el camp de la poesia lleidatana fou la d’homenatjar la figura de Màrius Torres com el poeta més significatiu de la història literària de Ponent de tots els temps. A partir de 1975 comencen de publicar els seus poemaris eñs autors que definiran les seves poètiques d’aquesta nova modernitat, caracteritzada políticament i socialment per la democratització de les institucions, pel dinamisme dels estudis de lletres de la UdL, per la presència del català a l’escola i del seu professorat, pel dimensionament de l’associacionisme popular, per la creació de plataformes editorials i de comunicació i per la fructífera convivència literària intergeneracional. Són els anys, setanta-noranta, en què la nòmina de poetes i escriptors creix exponencialment i comparteix edició i premis amb la impagable producció dels “mestres”: Guillem Viladot, Jordi Pàmias, Rosa Fabregat, Teresa Roses, Anton Sala-Cornadó…
5) Els poetes de la postmodernitat (1992-2000)
La caiguda del Mur de Berlin, el novembre de 1989, era un senyal que el món occidental iniciava una altra nova època que els sociòlegs i pensadors anomenarien postmodernitat. El 1995 es fa realitat la “Biblioteca Literària de Ponent”, que en paraules de Xavier Macià, el seu coordinador, té l’aspiració que els volums publicats serveixin tot just per incentivar els estudis i la recerca sobre la realitat cultural i literària ponentines. Però la culminació simbòlica de la modernitat a la ciutat de Lleida, sense dubte, fou la celebració, el 1993, de l’Any Màrius Torres, amb motiu del cinquantè aniversari de la mort del poeta. D’altra banda, la “Biblioteca de la Suda”, de Pagès Editors ha estat el mitjà per publicar no sols la poesia que s’escrivia en aquell moment sinó també el mitjà per donar a conèixer les obres guanyadores dels principals premis de poesia que es convocaven al territori. El 1996, el premi d’assaig Josep Vallverdú s’hi incorpora al premi de Poesia Màrius Torres.
6). La poesia en l’era de les xarxes socials i la intel·ligència artificial (a partir de 2001 i fins a l’actualitat).
L’evolució imparable de la cibernètica i la robòtica estan modificant lentament però inexorablement els mitjans de la creació literària i artística en general, i especialment els seus canals de divulgació i difusió. El 1981 apareixia el primer ordinador personal IBM. El 1990 tenia lloc la primera connexió a Internet i es popularitzava el 1995. Google naixia el 1996, Microsoft inventava el MSN Messanger el 1999. Wiquipèdia, apareix el 2001. Al 2002 els primers clients de l’ús del blog, considerat com l’inici de les xarxes socials. El 2004, el fenomen Facebbock, que serà considerat l’autèntica revelació de les xarxes socials. YouTube, el 2005. El 2009, WhatsApp… S’ha produït, doncs, una democratització de l’accés a la cultura i a la seva performació que estan produint –segons Borrell- una literatura cibernètica que ha fet aflorar el que en diríem una altra mena de contracultura que ironitza sobre el discurs dominant i… ha trencat els motlles acadèmics i ha subvertit, de nou, els cànons tradicionals, encara que fossin els de la modernitat.… La viralitat és el nou paradigma… S’han ampliat els canals però no tenim prou perspectiva per dir que l’ús d’aquests mitjans i espais hagin modificat continguts, més enllà dels referents a la realitat virtual i tecnològica en què s’està transformant la societat actual.
L’epíleg dedica els últims paràgrafs a comentar la situació política de Catalunya, amb l’aplicació de l’article 155 i els seus nefastos efectes repressius així com l’empresonament i judici de diversos polítics. La poesia –acaba dient Josep Borrell- una vegada més, davant la injustícia i l’agressió a les llibertats, en l’era de la supermodernitat, recuperava els valors humanístics fundacionals i es manifestava també combativa i a favor del compromís social i polític.
ls poemes de Josep Vallverdú que figuren a l’Antologia:
Si demanar sabies
Si demanar sabies
pactaríem així:
demana’m el que vulguis,
et donaré de tot,
et donaré els meus dies,
et donaré el meu pa,
et passaré la mà,
balba del buit, pel llom.
Només desitjaria
que fossis a la vora
quan em sotgés el plor.
Només això,
gos.
(Poemes del gos, 1977)
Ítaca potser
La sang degota encara de les velles murades.
Silenci en la penombra de la cambra reial.
L’arc a la mà, Ulisses, suós, dempeus esguarda
els pretendents, estesos, carnassa en el llosat.
Penèlope, dedins, espera, sempre espera,
li tremola el bell cos, no sollat en vint anys;
té la corona a punt per al lassat monarca,
les mans enamorades frisen per abraçar.
Però un neguit desvetlla la fantasma del dubte:
Ulisses no fa fila de mariner cansat;
de tant en tant li esclata a les nines l’espurna
del blanc de les gavines, i del buf del gregal.
I ella sap que una albada, carregarà la vela
I es perdrà dins el pèlag, presoner del seu fat.
(17-XI-2005)
Brial de cavaller
Truquen les hores al portal del jorn
i l’afany d’un nou dia recomença;
cerca horitzons o avencs la folla pensa
en la brega diària del seu born.
Ressona arreu de l’enemic el corn
mes, en la lluita haurà cabal defensa:
el teu brial remet, segur de vèncer,
la força al braç davant l’hostil entorn.
La teva ensenya duc al braç cosida
i al front clavada, acarrerant-me el seny
dies i dies onejant ardida.
No es giri mai en ratxa de desdeny
aquesta vela que tostemps empeny
la fràgil barca de la meva vida.
(1995)
(De signe cranc, 2009)
El codonyer
M’aconsellen que arrenqui el codonyer,
ronyós de soca, feble de brancada,
treu quinze flors en primavera
i aconsegueix salvar dos o tres fruits.
És massa vell i cal eliminar-lo.
Me’l miro, commogut, amb acrescut respecte,
perquè és un mèrit que cada any empenyi
el fil de saba que li queda,
només per proclamar el goig de viure-
No permetrem que es mori quan li toqui?
Ningú no vol morir-se la vigília.
Ho he decidit, el deixaré que acabi
quan sigui l’hora, que, per fi, no brotarà
i, en testimoni mut dels anys de vigoria,
avi assenyat, dempeus tothora,
s’oferirà, tot ell, ja profitosa llenya,
a la destral.
(29.XI. 2011)
Pegàs
De tot el que hem perdut retrobem, un instant,
retalls d’escenes. Llums, murmuris.
Em reveig jovençà, sortint de l’aigua
a s’Agaró, en aquell temps un paradís.
Tots n’érem absents, jo sol brillava al sol.
Començava el garbí el seu jornal de tarda,
les dunes s’estremien, el canyar capcinejava.
Un bufarut soldat, estrany, féu aparèixer
aquell cavall, d’una masia endins;
jo no sabia que era l’hora del seu bany,
ell sí que el reclamava, desfermat com anava,
i entrant per les dunes al galop, i mar endins.
Nedà, es rebolcà a la sorra.
Va mirar-me amb uns ulls d’ebèn encès,
s’espolsà la crinera i se’n tornà, ara al trot,
altiu com un Pegàs. D’això fa vora setanta anys.
(21-I-2014)
Retrat
Aquest infant em mira els ulls,
des del grogós cartó de la fotografia.
S’han escolat més de vuitanta anys
des que fou presa a esclat de magnesi.
Noranta avui, de vida, amor i lluita.
Retrat oval, únic, d’aquell nen
que podria fer moltes, moltes coses:
ser gran en tots els sentits
o viure una existència incolora.
Al capdavall ha estat com li tocava ser.
No demaneu qui és: em reconec
innocent, astorat davant el món,
tant el poc que coneixia com el molt que ignorava:
Exposició de Montjuïc, llums de miracle…
Només deu anys més tard una guerra perduda;
de la derrota ençà setanta-cinc anys més.
Els ossos pesen menys que la memòria.
Acosto el rostre a la finestra:
Ran del vidre passa, rabent, una oreneta.
(Ronda de boires, 2016)