L’escriptor rep l’homenatge dels artistes lleidatans
a l’Espai Guinovart
(Agramunt, 12.11.2000)
L’Espai Guinovart d’Agramunt acull una exposició d’homenatge a Josep Vallverdú, després de rebre el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, amb obres dels principals artistes que ha donat Lleida. La mostra, eminentment plàstica, reuneix obres d’Albert Coma Estadella, Lluís Trepat, Josep Guinovart, Jaume i Josep Minguell, Àngel Jové i Rosa Siré, entre d’altres. Tots ells companys i amics de Vallverdú.
També hi figuren peces de l’escultor Leandre Cristòfol i del poeta Guillem Viladot, gran amic de Vallverdú. S’hi exhibeixen també fotografies de Ton Sirera, amb qui Vallverdú va realitzar la sèrie de llibres Catalunya Visió.
Josep Vallverdú, l’homenatjat, va expressar unes paraules d’agraïment:
Quan es vol posar de relleu públicament una persona, generalment se li fa una commemoració també pública i se li dedica alguna cosa, o algun acte. En aquest cas, i pel fet que m’ha tocat estar temporalment una mica en primer pla, em trobo rebent el testimoni d’una exposició amb aportacions d’una colla d’artistes, tots coneguts meus, uns quants d’ells amics i alguns escollidíssims i íntims.
Sé que no tothom hi cabia: d’altres artistes els hauria complagut ésser-hi i els ho agraeixo: en sé uns quants, i vull esmentar-ne dos d’estimats, els quals considero presents en esperit: l’escultor Manuel Cusachs i el pintor Domènec Corbella.
Aquesta mobilització és obra de la generosa actitud de l’Espai Guinovart, al qual han fet costat entitats diverses, tant institucionals, començant per la Generalitat, representada per la figura del sempre actiu Josep Miquel, com d’àmbit privat. És difícil expressar l’agraïment que es mereixen per la càlida sorpresa que m’han ofert.
Dels artistes exposats, i per mi volguts, la meitat són fora del món dels vivents; aquesta és la dolorosa càrrega que arrosseguem a mesura que els anys passen i destralegen arbres al nostre entorn. Jo, tothora, -i espero que és també la vostra actitud-, els considero vius, que és com els evoco sempre, tornant a veure el somriure de cadascun d’ells, i retrobant les il.lusions compartides.