Indíbil i la boira
Edicions Destino, 1983
(Finalista Premi Josep Pla, 1982)
A Indíbil i la boira, de títol tan ponentí, l’autor parteix del fet real de l’anunci d’una entrevista, per desplegar un rosari d’anècdotes, records, opinions i fins i tot confessions, nascudes d’una peripècia personal, els alts i baixos de la qual ell prova d’explicar i d’explicar-se; text tan aviat girat enfora com endins, amb gotes d’acidesa i humor, participa del llibre de memòries, de la crònica, de l’assaig, i és alhora testimoniatge viu d’un esforç cultural personal i col.lectiu, sobre un teló de fons dominat quasi totalment pel Ponent català. A través de tot això, l’autor deixa traspuar una inquietant perplexitat davant els fets i els homes que els desfermen.
Amb motiu de la publicació del llibre, Ramon Badia ha escrit un article al diari El País del 3 de juliol de 1983, que presentem a continuació:
Indíbil i la boira és un llibre construït a partir de records personals a Lleida, ciutat que ha sofert els darrers quaranta anys intents de tota classe de desfigurar la seva identitat cultural i històrica, té, per al lector de casa, un sentit que depassa els valors estrictament literaris i li n’ofereix de sociològics, sovint clarament explicatius. La majoria d’autors d’altres comarques de Catalunya parlen dels seus “petits països” sense cap preocupació addicional. Josep Pla, per posar un cas, escriu i prou: no li cal refermar, a cada paràgraf, la personalitat catalana de l’Empordà. En canvi Josep Vallverdú (Lleida, 1923) dedica, amb una tossuderia semblant a la de l’ilerget Indíbil, una part de l’energia creativa a recollir, descriure i transmetre la identitat cultural de la comunitat de Ponent, territori format per les comarques que viuen al voltant de la ciutat de Lleida. Tot i aquest neguit, Vallverdú no ha arraconat el treball dels llibres d’aventures per a nens i per a joves, gènere que li ha permès d’arribar a gairebé cent mil lectors i que li ha obert la porta de les traduccions: al castellà, al gallec, a l’eusquera i, ara, al francès.
Desfiguració
El fil que Vallverdú descabdella a “Indíbil i la boira” té el seu origen a “Lleida, problema i realitat” (1967) i continua a “Proses de Ponent” (1976), obra que ha tingut una penetració més aviat lenta a les comarques de Lleida, però que ara, al cap de gairebé vuit anys, està pràcticament exhaurida. Aquest fil discursiu no és altra cosa que “l’estudi de la forma de ser, les pautes de comportament, de l’alè de Lleida, en una línia que s’acosta a la gran explicació que va fer Joan Fuster a “Nosaltres, els valencians”. Podríem parlar, salvant les distàncies, si ens referim a l’obra de Vallverdú, de “Nosaltres, els lleidatans”, segons l’opinió del professor Víctor Siurana. Aquesta història de les sensacions, la fa Vallverdú amb explicacions de la vida rural a les comarques de les Garrigues i l’Urgell o bé l’expressa mitjançant les dificultats que Lleida ha tingut per mantenir els trets que la defineixen com una part de la comunitat catalana.
La desfiguració de la personalitat catalana de Lleida ha tingut diverses manifestacions durant el període de 1939 al 1975: des de l’intent de posar-la al sac d’una “Región del Valle del Ebro” fins a l’actitud de fomentar la teoria de “somos más leridanos que catalanes”, això és el leridanismo o, en una versió més actualitzada, el lleidatanisme. Aquesta difuminació del carácter de les terres de Ponent donà com a resultat, especialment a la ciutat de Lleida, una boirosa concepció de la personalitat col.lectiva que ha deixat, un cop acabat el règim polític que la féu possible, més influència que no podria semblar. Cal remarcar, en una possible explicació d’aquesta ambigüitat cultural, el fet que, dels quatre mitjans de comunicació -en el període 1939-1975-, un diari era propietat de l’Estat, en aquell moment extremament centralista. L’altre diari i una de les dues emissores de ràdio eren de l’Església. I justament una església que a Lleida no protagonitzà pas ni massa catalanitat ni massa progressisme. De manera diferent a altres diòcesis de Catalunya, l’església de Lleida tingué un paper durant el franquisme que no fou altre que el d’un aparell immobilista i lingüísticament indiferent, que aleshores volia dir castellanitzant. Aquesta desculturalització potser ha estat més forta a la ciutat de Lleida que no pas als pobles de les comarques de Ponent, que l’han resistida millor a causa de les estructures rurals. Aquesta diferència de caràcter, mínima potser, fou segurament una de les raons que empenyeren Josep Vallverdú a deixar la ciutat i instal.lar-se en un poblet de cent-cinquanta veïns: Puiggròs. L’acció d'”Indíbil i la boira” hi transcorre.
L’escriptor rep una telefonada d’una entrevistadora que l’endemà li vindrà a preguntar totes les intimitats. Durant vint-i-quatre hores, i en una preparació per a la visita, l’escriptor fa un recorregut per tota la seva vida. Tres plans narratius es barregen en aquesta confessió. Un primer sector de fets que a l’escriptor li vénen a esment són el que el crític Jaume Pont anomena “la reflexió filosòfico-memorial que l’autor escriu en segona persona, que de fet és la crònica històrica de la Lleida dels últims anys, les relacions de Lleida amb Barcelona i altres records com la mort de la seva mare durant la guerra civil espanyola”.
Unes altres dues veus narratives són un aspecte purament biogràfic i un altre de memorialístic. Aquest aspecte de la biografia apareix muntat amb el recurs literari “d’un diàleg socràtic entre l’entrevistadora, que a última hora no acut a casa l’escriptor, i aquest. Vallverdú hi apareix com un home racionalista, pragmàtic, arrelat al poble, al treball i a la natura. Una simbiosi entre la dimensió rural i la il.lustrada, tot escrit en primera persona”.
Pel que fa al tercer àmbit narratiu, el memorialístic, expressat en tercera persona, “Vallverdú es mostra com un escriptor que coneix els seus límits, més cartesià que no pas romàntic, equilibrat i lluny dels barroquismes. El que podríem anomenar, tot mantenint el seu didactisme i la seva capacitat lúdica, “la discreta honestedat d’una literatura”, precisa Jaume Pont.