“Balau, l’heroi del riu” (Pagès editors, 2015) és la novel·la juvenil que acaba de publicar Josep Vallverdú que, a punt de complir 92 anys, ofereix una recreació del món prehistòric.
En una societat totalment col.lapsada pels enginys electrònics i tota classe d’estímuls audiovisuals, Josep Vallverdú recorre a la prehistòria, un dels seus temes preferits, per descriure l’evolució dels humans, l’origen de la civilització, la invenció de les eines, del foc, de la vida en comunitat… Un clar missatge a favor del progrés però també de la comunicació, de la solidaritat, de l’esforç…
La novel·la, destinada sobretot a lectors joves, actua com de mirall perquè aquests lectors puguin observar i reflexionar d’on vénen, -d’on venim- i gràcies a què i a qui hem pogut evolucionar els humans fins als nostres dies. És a dir, no és menys important aquell jove primitiu que va fer foc per primera vegada o va construir un caiac per navegar pel riu que qualsevol jove ben habilitat avui en el maneig dels dispositius mòbils. La novel·la vol transmetre uns valors que ja se’ns han transmès des de l’antigor i que han ajudat a conformar la nostra manera de ser i de viure.
En aquest relat, situat en el trànsit del paleolític al neolític, es descriu aquell gènere de vida fluvial i lacustre a partir de Balau, l’heroi del riu, un noi que, en principi solitari, es veu acompanyat després per dos menuts, nen i nena, que creixeran amb ell. La Memé, en Balau i en Naki, viuran sedentarisme i nomadisme, i arribaran a establir contacte amb civilitzacions un xic més avançades que no pas la que havien conegut, i també calamitats geològiques i quasi còsmiques, mentre es dibuixa en l’esperit de la raça humana el pas de l’instint als sentiments.
Els tres protagonistes de la peripècia s’avenen a formar una petita comunitat a partir de la qual aniran mostrant les seves habilitats i estratègies per sobreviure en un escenari carregat d’obstacles i de sorpreses on els caldrà demostrar tothora el seu enginy per superar-les. La descoberta d’altres grups humans els portarà a establir-hi relacions, a col.laborar amb ells, a crear noves formes de vida… que el lector anirà descobrint i que jo no revelaré per no avançar esdeveniments de la novel·la que ha de descobrir el propi lector. Com és habitual es tracta de joves espavilats, inquiets, que es defensen sols, expeditius i amb molta iniciativa… com els personatges joves que poblen la majoria de novel·les de Vallverdú.
El paisatge, escenari verge i natural
Sí que vull destacar algun aspecte de la novel.la que mereix un comentari. Per exemple el paper que hi té el paisatge. És evident que una novel.la que es titula com es titula, incorpora automàticament un personatge principal anomenat paisatge que en l’obra de Vallverdú sempre ha tingut un protagonisme excepcional. És el paisatge sobretot verge, no trepitjat -o poc- per l’home. Un paisatge net, pur, natural… Al llarg de la novel.la, Vallverdú hi fa diverses referències, amb minucioses descripcions: … les arbredes de verns i bedolls, i més enrere alzines i roures, amb extensions d’herbei i mates espinoses o molt seques… I sovint, a la vora de l’aigua, la canya xisca i el jonc o la boga… ara que un raig de sol tocava les altes capçades dels arbres amb un bes de grogor… l’aire era prim i fort, amb sentors de pi… se sentien pels turons udols i clapits de llops i de xacals, i el crit d’algunes aus que semblaven esquinçar la nit.
El llenguatge, eina imprescindible de l’escriptor
Gairebé convertit també en un protagonista més, el llenguatge i el vocabulari continuen sent l’eina d’expressió de l’escriptor. Les descripcions i girs narratius embelleixen unes pàgines que es fan llegir, malgrat que en més d’una ocasió s’hagi d’anar a consultar el diccionari: … Les llúdries, quan el veien, fugien a amagar-se entre les canyes xisques, la boga i el senilll de les vores fangoses, o les soques dels saücs, tot emetent furiosos ganyols d’enemistat davant d’aquell ésser tan gros…”
El vocabulari, com sempre, és molt precís. Vallverdú, des de sempre, es resisteix a parlar genèricament d’arbres, d’ocells, d’eines… Així, doncs, les fulles amb què el protagonista embolica els peixos no són d’arbre, són d’àlber… i els nius que troba no són d’ocells sinó de guatlla o de perdiu… i els nens amics del protagonista fan foc amb un bastó no d’arbre sinó de freixe… i els dos troncs que conformaran un rai es lliguen amb boga…
Una novel.la sobre la història de la cultura
Josep Vallverdú, home de cultura clàssica i universal, no és la primera vegada que tracta de temes referents a l’evolució del gènere humà. Alguns dels seus contes ja havien narrat algun episodi relatiu al descobriment de les eines, del foc, de l’arc -en “L’inventor del braç-llarg”, per exemple, o en “El primer cisteller”-.
També en una de les seves novel.les juvenils, publicada ja fa quaranta anys, “Tres xacals a la ciutat” (La Galera, 1976) trobem el mateix escenari prehistòric, amb dos nois i una noia, que queden com a únics supervivents de la seva tribu i s’han d’espavilar sols per tal de subsistir. Les seves habilitats són, com en el cas que ens ocupa avui, ben diverses i van dirigides a fer-se …faldellins i armilles de pell, que cosiren amb fils fets també de cuiro, els quals passaven per forats practicats amb agulles d’ós i que nuaven després… mentre Tana i Adur ensenyen a Lork com es fan els cistells…
Vallverdú ha manifestat en diverses ocasions que de molt jovenet, m’interessava ja per l’aspecte “història de la cultura”, de la Història en majúscula. Tenia deler per saber exactament com tallaven les pedres a la prehistòria, com feien els càlculs els amerindis, l’evolució dels vaixells de vela…
“Balau, l’heroi del riu” no pretén ser un llibre d’història de la civilització però està ple d’històries que expliquen com els humans han anat desenvolupant una vida cada vegada més civilitzada i més comunitària… I aquesta és, en síntesi, la idea central d’una novel.la que ha de permetre, com deia a l’inici, que els joves d’ara s’hi emmirallin, no pas per constatar que avui ells són més rics en tot sinó que si tenen de tot és perquè ja des del neolític gent que habitava a les ribes dels rius eren molt rics en idees i voluntats. Idees i valors que encara mantenim i hem de procurar mantenir perquè ens segueixin enriquint a tots, més que mai.